NOUS REPTES: L´ESPAI FAMÍLIA

Després de donar-hi moltes voltes, escoltar-me, aturar-me, preguntar-me el perquè ho faig, sentir-me, recordar com va començar tot, gaudir amb els records, sentir enyorança d´alguns moments viscuts, agraïr tot aquest recorregut i tota l´experiència.... Fa unes setmanes vaig prendre una decisió difícil... però necessària i crec que encertada. De vegades hi ha etapes que han de quedar tancades, desant-les a la capsa dels bons records... i emprendre de noves per poder volar i emprendre nous reptes!!

D´aquest fi d´etapa com a Associació neix aquest nou Espai, però ara sí que únicament com a El Meu Baldufeta, col.laborant amb d´altres dones emprenedores (no m´imagino fent la meva feina sense aquesta xarxa que mica a mica es va teixint) i sobretot, en companya de les famílies precioses que encara hi són en aquesta nova etapa i de les grans persones que segur arribaran. 

La resposta a la pregunta del perquè ho faig és ben senzilla: Perquè m´agrada!! Gaudeixo cada moment pensant el què, com i perquè proposar això o alló altre!! Recordant la trobada i aprenent de cadascuna de les persones que ha compartit quelcom... o simplement ha aportat algo amb la seva presència. Gràcies!

................................. I ahir va ser la primera trobada a l´Espai Família..................................................

Nou espai, nous racons per descobrir, jugar i créixer!

Em quedo bocabadada constantment amb el va i ve dels infants i aquesta dansa tan pròpia que tenen quan entren en un nou espai. Primer observen i quan es senten segurs comencen a fluir per aquestes noves propostes que se´ls hi presenten a la vida: exploren, experimenten, juguen, descobreixen, aprenen, interactuen... 

Viuen el present, l´aquí i l´ara i, vibren amb tot el que tenen davant seu d´una manera que a mi m´esdevé màgica (aix quan ens fem grans! De vegades potser a estones i d´altres sempre, restem oblidant el present pensant en el passat o en el que esdevindrà després).

Fantàstic observar-los mentres interactuen amb els altres infants, en aquest cas, d´edats diverses... Cadascun al seu ritme propi com a èsser únic i/o persona d´una edat determinada. Genial, veure´ls xerrar o simplement jugar en silenci. Em recorda tant a una dansa on cadascú ocupa un paper i un espai!!

Ahir l´Espai Família va obrir les seves ales... espai on jugar, reflexionar, compartir i acompanyar als infants des d´una mirada més respectuosa.

QUAN ACOMPANYEM DESDE EL COR

Molt sovint quan acompanyo a les famílies i sorgeix el dubte de perquè fer-ho així i no aixà amb els fills o, amb les diverses situacions que ens anem trobant pel camí de la maternitat/paternitat/criança, els animo a escoltar-se i a deixar-se portar pel més savi òrgan: EL COR!

Jo com a mare, ja desde l´embaràs vaig anar-me deixant portar i escoltant aquest batec interior i aquesta saviesa amorosa que despertava aquest ésser tan menut que ja havia esdevingut vida en el meu interior i que aviat veuria la llum de la vida fóra del meu ventre.

M´aturo, escolto aquest meu òrgan savi i, crido ben alt: Acompanyem als nostres infants desde el cor!!! Quan sentim que volem fer algo d´una manera concreta: fem, actuem i decidim en funció aquest néixer interior. Fugim de caure en l´error d´escoltar a tohom i de fer les coses per contentar als altres!!

Ara bé, em torno a aturar, a escoltar-me i faig un silenci llarg.

Quan actuem desde el cor també correm el risc de caure perduts dins la motxilla que tots portem a l´esquena, ben plena de records, de pors, de ferides mal tancades… ben plena del nostre nen interior que encara habita a dins nostre, del nostre adolescent, adult… del nostre ser que ha viscut tantes i tantes etapes i experiències a la vida.

Acompanyem desde el cor SÍ!!!! Però si és necessari, abans, donem un cop d´ull a la nostra motxilla, perquè de vegades és necessari remenar una mica en alguna de les coses que trobem i, fins i tot buidar-la una micona per anar més lleugers i segurs per aquesta nova etapa com a companyants dels nostres fill@s.
Sent capaços de sostenir-nos a nosaltres mateix@s i sostenir als més petits desde l´equilibri pel qual es regeixen les relacions humanes.

EL VINCLE

El vincle és un llaç, un lligam, una unió,.. entre persones (o coses).

Si parlem del vincle entre persones podem dir que són els llaços sentimentals que es van teixint i fent forts amb el temps i amb la dedicació cap a l´altre. Perquè aparegui aquest vincle ha d´haver un procés en la relació amb els altres i contacte.

Quan som adults coincidim i coneixem a d´altres persones amb les quals mica a mica, de vegades, es van generant aquests llaços sentimentals i aquests lligams, si ambdues persones tenen ganes de que així sigui.

Quan som nadons també hem d´anar teixint aquesta unió mica a mica!!

Quan una dona es queda embarassada aixopluga a dins seu durant nou mesos el nadó que ha gestat al seu ventre, ha sentit créixer al nadó a dins seu i, aquest lligam i aquests llaços amorosos, sovint floreixen de seguida, fins i tot, abans de tenir al nadó entre els seus braços.

La dona embarassada sent durant aquests nou mesos el nadó a dins del seu ventre, i mica a mica, va creant una relació d´amor cap al nadó, de la mateixa manera que el nadó va creant aquesta relació cap a la seva mare.

De vegades, no obstant, sorgeixen coses que fan que aquesta relació entre mare i fill que semblava que s´anés teixint amb amor i força durant l´embaràs, entorpeixen el procés d´aquest vincle.

El més ideal seria que els nadons només néixer estiguessein en contacte a sobre de la seva mare, pell amb pell i, no se´ls separés. Però malauradament, les polítiques d´alguns centres mèdics no respecten aquest punt tan vital. De vegades, però, aquesta separació o manca de contacte és degut a esdeveniments inesperats (enfermetats mare-nadó) entre d´altres.

Algunes d´aquestes situacions que poden dificultar aquest procés del vincle, poden èsser: separacions només al néixer, nadons prematurs (incubadora), enfermetats o malformacions del nadó, enfermetats en el pospart immediat de la mare, si el part no ha anat bé, si han hagut d´intervenir i el part ha acabat amb una cesària, algunes adiccions de la mare/pare (drogues, alcohol…), entre d´altres.

De vegades, també pot interferir aquest procés de vincle, el fet que el nadó neixi amb alguna malformació, neixi prematur o amb alguna enfermetat…. En aquests casos, potser que el vincle sigui difícil desde el principi. Els pares tenien unes perspectives pel que fa a aquell nadó i la realitat és una altra, no és el que esperaven ni havien imaginat. Els pares havien imaginat un nadó que no existeix i han de viure un procés de dol, per mica a mica acceptar la realitat d´aquell nadó: EL SEU.

Així doncs, el vincle es pot veure afectat per algunes d´aquestes causes, no obstant, és cert que també hi ha procesos que afavoreixen la creació del vincle.

Algunes de les coses que afavoreixen aquest procés, com ja hem esmentat, si la mare ha anat visquent l´embaràs i ha anat imaginant-se i sentint aquesta unió cap al seu nadó; també afavorirà el vincle el fet de quan el nadó neix la mare l´hagi pogut sentir a prop seu, pell amb pell. Si és així, tant el nadó com la mare, hauran pogut viure, tot el va i ve d´hormones i oxitocina, del moment de veure´s i tocar-se per primera vegada i…. finalment… enamorar-se!!! La lactancia materna també afavoreix aquest procés de vincle, ja que donar el pit, no només és aliment, sinó també contacte, predisposició… també l´afavoreix el fet de portar al nadó a sobre, ja sigui en braços o portanadons.

Constantment parlem del paper de la mare en aquest procés del vincle, perquè és normalment qui tindrà més contacte amb el nadó, no obstant, no hem de deixar de costat al pare (o altres cuidadors en absència d´aquests)… 

Les primeres hores de vida del nadó són essencials a l´hora d´enfortir aquests llaços afectius. Si per algún motiu la mare no hi és, és molt important que el nadó pugui establir aquest vincle amb el seu pare o cuidador. 

El massatge infantil afavoreix aquest procés de vincle perque és tacte, tacte nutricional i, en definitiva el que afavoreix aquests llaços sentimentals és el CONTACTE!!

El sentit del tacte es desenvolupa entre la sisena i novena setmana de gestació i, a diferencia dels altres sentits dels quals podríem prescindir per viure (oida, vista…) amb el sentit del tacte no passa el mateix: NECESSITEM TOCAR I SER TOCATS!!!

PORTANADONS???

Tots els portanadons respecten l´ergonomia dels nostres infants?? Tots els portanadons que trobem al mercat són bons i recomanables pels portadors??? Tots els portanadons ergonòmics s´utilitzen de forma adequada??

Hauríem de remuntar als humans de fa milers d´anys per entendre el perquè portejar (portar als nostres nadons a sobre)??

Si mirem en l´evolució humana ens adonarem que fa uns sis milions d´anys que vam començar a tenir una posició més recte i a caminar a dues potes, aquesta bipedestació (posició erecte) va fer que les cries comencessin a néixer de forma prematura, per la posició de la pelvis. De la mateixa manera que veurem que només fa 150 mil 200 mil anys que va aparéixer l´anomenat homo sapiens, amb una posició totalment erecte.

Què feien amb els nadons en aquells moments?? Si només fa 35 mil anys l´humà modern encara vivia en petites tribus i eren nòmades??

Fa relativament poc que l´humà viu de forma sedentària i establert en un lloc concret: només fa 10 mil anys que l´humà és sedentari, viu en grans civilitzacions, en tribus més grans!!

Així doncs si tenim en compte que els humans neixen de forma prematura i no es valen per si mateixos en el moment de néixer… podem pensar que els nadons humans necessiten del contacte i de ser portats a sobre.

Tot i que avui en dia la majoria d´humans viuen de forma sedentària i han deixat de viure com a caçadors recolectors, l´èsser humà és encara un mamífer portejador ¨un primat portador¨.

Quan neixem no estem preparats per sortir trotant darrera la seva mare, com fan per exemple, els cavalls, ni neixem diversos cadells, per donar-nos calor al niu, com els conillets o els gats, per exemple.

Els humans, doncs, quan neixem, no sobreviuríem sense tres coses bàsiques: Atenció i proximitat, carinyo i aliment.

Els humans neixem indefensos, podríem dir que neixem prematurs. Si un nadó humà està a prop de la seva mare, aquesta li aporta tot el que necessita. A la mare els nadons humans la necessitem per controlar la temperatura, perquè ens dóna la seva protecció i ens dóna menjar. Els nadons, a diferència d´altres mamífers necessitem menjar cada dues o quatre hores.

Perquè portejar als nadons aleshores???

Portar als nadons a sobre i ser portejats de forma adequada, aporta diversos beneficis tant pels nadons com per les persones que els porten.

Pels nadons hi ha diversos efectes i tots ells positius: el contacte permanent amb la persona que els porta (normalment la mare) els hi dóna seguretat, els hi dóna seguretat i calma, perquè el tenir-los tan a prop, fa que les seves necessitats siguin cobertes ràpidament. El vincle afectiu entre el nadó i el portador es reforça. El moviment oscil.lant del portador, afavoreix el seu desenvolupament del sistema nerviós i de l´equilibri (aquest moviment és similar al ventre matern). El batec del cor, la veu i la calor que el portador li aporta al nadó, a més, li ofereix, un benestar infinit. Els nadons portejats regulen la seva temperatura corporal.

Els nadons que acostumen anar en braços la major part del temps es sociabilitzen més ràpidament, perquè participen de tot el què passa al seu voltant (d´una manera directa).

Si els portanadons s´utilitzen de manera correcte, la posició de les cames (en posició granoteta, genolls més alts que el culet) afavoreix la correcte formació  dels òssos pèlvics i preveu de la displasia de cadera. A més, la posició recte, alleuja els gasos, còlics del lactant i evitar el refluxe dels nadons.

Resumint, podem dir, que els nadons que són portejats la major part del temps: estan més tranquils, ploren menys, dormen millor i possibilita i ajuda en la lactància materna.

Creieu que són prou motius per portejar als nostres nadons??

Efectes positius també hi ha per la persona que el porta, per descomptat!!

El contacte constant amb el nadó fa que aprenem i coneixem millor les seves necessitats i les poguem satisfer ràpidament. La mare segrega oxitocina, que afavoreix la pujada de la llet i evita la depressió pospart.

El portanadó reparteix correctament el pes del nadó sobre els hombros i caderes, així doncs, tinguem mal d´esquena o no (abans de tenir nadó), els nadons requereixen ser agafats, així doncs els portanadons ens protegeixen d´agafar més mal d´esquena. A més, la musculatura es va fent forta i tonificant a mesura que augmenta el pes del nadó.

La llibertat de moviments i el que ens facilita els desplaçaments portar als nostres nadons a sobre, també és un punt molt important que remarcar.

Són motius suficients per ser portadors dels nostres nadons??

Aixó sí, si portegem ho hem de fer de forma adequada i sobretot, fer-ho: Perquè ens agrada!!!

Fa un temps, arrel de la desconeixença i arrel de poder trobar al mercat tot tipus de portanadons (ergonòmics o no), ha sorgit la figura de la Instructora de Portanadons. Així doncs, abans de comprar o usar un portanadó recorreu a una Assessora que us ajudi a triar quin portanadó us aniria millor per la vostra situació i a fer-ne ús de forma adequada!!

La importància del tacte

Entre la sisena i novena setmana de gestació els éssers humans desenvolupem el sentit del tacte. Ja aquesta dada ens hauria de fer pensar i reflexionar perquè és tan important el contacte entre les persones (de la mateixa manera que ho és en els animals) i, sobretot, perquè hem de tocar i tenir ben aprop als nostres nadons desde el moment que neixen.

Perquè en la societat el fet de tocar-se és algo que de vegades ens costa una mica? Què necessiten els nostres nadons? Com podem fer per enfortir els vincles afectius?

Sóc amant de creure en el que faig, de buscar informació i aprendre dels errors.

Abans de quedar-me embarassada anava fent mica a mica, amb respecte i amb amor, perquè els nadons, nens, adolescents, adults i les persones grans sempre han estat la meva passió... Les persones en general, sempre m´han agradat, sense diferenciar edats, sexes, religions, cultures.... (està clar però, que amb algunes persones es té menys afinitat que amb d´altres... jo tinc molt poca afinitat i, qui em coneix bé ho sap, amb aquells que no respecten als altres, NO PUC DE CAP MANERA)!!

Quan de petita (i de més joveneta) em preguntaven en què creia, sempre deia: EN LES PERSONES!! 

I, així, sempre he anat fent.... he fet de voluntària i treballat, amb nens, famílies i també amb persones grans.... però, vaja, no va ser fins quedar-me embarassada que em vaig permetre conéixer a algunes persones, professionals i llegir algunes lectures que em van obrir un altre món... sent i ensenyant-me a ser MÉS RESPECTUOSA... si sí, més respectuosa, sobretot, a l´hora d´acompanyar a les persones!!

Abans creia actuava amb respecte... però ara, em poso les mans al cap d´algunes de les coses que havia pogut fer (sense mala intenció, però que havia fet)... perquè era el que tocava, el que feia tothom al meu voltant i ens ensenya la societat!! 

Agraeixo doncs aquest regal que em va permetre conéixer aquesta altra mirada!!

Aniversari La LLuna (5 desembre 2014)

No m´he pogut estar d´escriure unes paraules i és que aquests dos anys em fan molta molta il.lusió!!! I vaja, que és una mica el meu tarannà així mig flower, d´escrits sense fi per expresar alló que sento….

Avui fa dos anys d´aquella primera trobada, d´aquell anhel d´esperança vers un projecte que ja feia temps que rondava pel cap d´algunes mares, de dones que ens vam conéixer arrel de la nova etapa per la que passàvem a les nostres vides… etapa màgica que esdevé la maternitat… 

Potser d´aquelles primeres propostes i moviments cap al projecte…. Potser fa una mica menys de tres anys ja??

Pels astres mal alineats, potser, no acabàvem de trobar el què, com, qui, on…. per tirar endavant el projecte…. I passats uns mesos em vaig quedar sola, anant a una reunió amb l´ajuntament i fins i tot, redactant uns estatuts i un projecte no sabent ben bé perquè…

Però ara miro enrere i de cop veig que… potser un mes abans d´aquell 5 de desembre de 2012… els astres es van alinear i d´aquesta manera va sorgir el què, com, qui, on… que tant havia desitjat!!

Van sorgir de nou les ganes i il.lusió de l´Anna (que ja feia uns mesos abans havia aparegut en tot aixó.. en alguns dels intents abans fallits) i de la mà de l´Anna va aparéixer com per art de màgia la Noèlia!!! I de seguida es va convertir en una peça clau per tirar endavant el projecte de La Lluna!!

Així doncs, vull agraïr a totes aquelles persones que han anat passant per La Lluna, les que esteu i les que ja no estan…. Totes vosaltres, totes, en algun moment aporteu o heu aportat algo al projecte: propostes, activitats, gestions fetes, idees genials, sabiesa, coneixement… o simplement: presència!!

Gràcies, sobretot, a aquelles que van aparéixer al principi i encara, sempre que poden donen suport i venen a passar una estona a La Lluna: gràcies Anna!! 

I aquelles d´altres que vau anar apareixent més tard i encara continueu. Gràcies Stella, Paula, Mertxe, Assumpta, Gisela, Mari, Lorena, Sonia, Maria del Mar….. 

I, per descomptat, gràcies a aquelles d´altres que acabeu d´aterrar, perquè està clar que sense vosaltres La Lluna no es nodriria i acabaria morint!!

Espero no haver-me deixat a ningú… si és així demano mil disculpes!!

I amb el cor a la mà…. Mil mil gràcies a tots els infants que han anat passant per l´Espai i omplen de joia, rialles, també plors i picabaralles ;-), innocència infinita, capacitat d´estimar i donar sense esperar res a canvi, i fer-nos créixer com a persones….. A tots ells Gràcies… perquè sense ells aixó sí que no seria possible!!!

I ja per acabar i no per aixó, menys important, al contrari: gràcies Noèlia per anar sempre endavant i malgrat els obstacles i els desànims que ens hem anat trobant pel camí, sempre tenir aquesta actitut respectuosa, de calma, d´amor pel projecte i aquesta actitut de currante sense fi… Per tenir mil i una propostes, per acceptar totes les bogeries que em passen pel cap (com les jornades del març), tot i que és ben cert que ara ja no sé qui és més llunàtica de les dues J…. Que ens fiquem en cada embòlic J J!! Gràcies bonica, perquè amb tu sempre és molt fàcil fer la feina!! Gràcies a més, per animar quan l´ànim va cap a baix ;-)!!

I ja per acabar mil gràcies al Miquel i al Nil i, al Ruben i al Dani… per la paciència infinita… que tenen amb la Noelia i amb mi.. i el seu recolzament amb tot el que decidim… no us negarem que de vegades amb alguna queixa, però…!!!

Moltes gràcies de cor a totes les llunetes que feu créixer La Lluna!!! 

Avui ja fa 1 any!! (14 novembre 2014)

14 novembre 2014..... AVUI FA UN ANY DE...

Sense més propòsits que anar fent, deixant-me portar per les situacions... 

AVUI JA FA UN ANY!!!

Fa un any que vaig fer el meu primer Taller de Portanadons a l´Espai Familiar La Lluna, un taller :-), amb preparació prèvia, data i difusió :-)!!!

Abans havia anat fent alguna coseta però potser no va ser fins aquell dia, ara fa un any que va començar a arrencar El Meu Baldufeta. gestar, néixer i créixer com a projecte ferm. Amb ganes d´anar més enllà, en convertir una vocació en qui sap si una professió a la que dedicar-me.

I, des d´aquell dia, molt mica a mica, passet a passet, anar trobant dreceres correctes i camins que m´han fet tornar enrere perquè potser no eren els idonis, Amb molta il.lusió sempre, però anant endavant i enrere, aturant-me i valorant sobretot, el què, a qui, com, on, perquè, quan,.... tantes i tantes preguntes que de vegades fins i tot em fan fer STOPS de I ARA QUÈ?? 

Després d´aquell taller de portanadons, han vingut d´altres: de porteig, massatge, contes..-. fins i tot alguna xerrada. I només puc dir que: m´encanta!!!

He d´agraïr infinitament la paciència del meu fill i el meu marit que m´acompanyen allà on poden i esperen esperen, amb recolzament amorós i pacient, perque saben les hores dedicades, la il.lusió en cada pas que faig, els dubtes de vegades, les incerteses.... i com visc tot aquest projecte tan i tan personal!!

Agraeixo de cor també a totes les persones que al llarg d´aquest temps, m´han anat donant suport, d´una manera o d´un altre, de vegades, només amb una paraula, una mirada, amb una oportunitat. Gràcies!!!

Potser en aquest any no he fet grans coses, potser no se´m coneix massa... però estic feliç!!

Contenta i tranquil.la perquè crec en el que faig, faig el que em surt de dins, el que sento....

I aixó és tot un repte: professional però també personal!!!