Aquestes darreres setmanes he
sentit com el meu cor em deia que no constantment, que tirés marxa enrere, que
estava fent algo que no sentia, que no compartia...
La decisó de si el Nil havia
d´anar o no a l´escola va ser difícil desde el primer moment que va sorgir la
pregunta: escola sí, escola no als 3 anys??
A casa, però i, com que la
criança i educació és cosa de dos, vam parlar i parlar del tema... però no
arribàvem a cap acord (tot i que el meu marit normalment acompanya amb respecte
i amb convenciment també, la meva manera de fer)... amb el tema de l´escola als
3 anys va ser més forta la pressió social que podia suposar-li m´imagino que
realment la seva voluntat...
Amb aixó vaig sentir que la meva
lluita estava perduda abans de començar... i vaig tancar els ulls i, vaig cedir
a la voluntat del meu marit: volia escola, doncs escola!! Clar, perquè l´opció
de fer i no fer no hi és :-(!!
Aixó si, tots dos estàvem d´acord
en buscar una escola que fos respectuosa, i el més lliure possible... perquè el
Nil no es veiés massa obligat en horari escolar a deixar les seves ales que el
fan ser espontani, alegre, innocent, divertit, experimental, atrevit,
vergonyós, trapellot.... Vaja, les ales que el fan ser NEN!!
Vam mirar i remirar quines
opcions teníem: escoles municipals d´educació viva, escoles lliures privades,
escoletes, espais familiars.... Però, malauradament, a les que podia haver
entrat econòmicament no ens ho podíem permetre i, a les municipals, impossible,
per manca de plaça!!
Finalment vam optar per la millor
de les opcions ¨creia¨que podíem trobar a la nostra ciutat...
Va arribar al setembre, amb
il.lusió i amb confiança cap al projecte, amb alegria, i esperança de que allò
explicat a les reunions, a les jornades, fos d´esperit unànime a tota la
comunitat educativa... però... a l´hora de la veritat, algunes coses bàsiques
van fallar... I amb aixó, l´inici de la desconfiança i el sentir no estar fent
bé....
Han sigut unes setmanes de
neguit, de molt parlar (i també discutir), de moltes preguntes sense resposta,
de veure un patiment innecessari, de no creure ni confiar en res... I,
sobretot, de veure i sentir, com el Nil no estava visquent aquesta etapa amb
l´acompanyament que hauria de tenir tot infant...
Entenc que per als pares que han
hagut de deixar els seus fills desde el primer moment a l´escola, sense ni unes
hores d´acompanyament dins d´un nou espai, amb persones desconegudes... El meu
neguit deu semblar infundat i de ´boja´ o potser radical o extremista... Però
és que realment crec, que la vida va massa depressa i, amb ella, pretenem que
els nostres infants vagin al ritme d´Ara i Ja!! I, la realitat i les
necessitats dels infants queden molt lluny de ser aquest Ara i Ja.. més aviat,
hauria de ser: Anem de la mà, a poc a poc, mica a mica, observant ... per
deixar volar amb seguretat als nostres infants!!
Malgrat tot aixó.... l´escola va
molt en el camí de ser respectuosa i, gràcies aixó i a la predisposició de
deixar dir i anar en conjunt amb les famílies, vam poder parlar, expressar
neguits, posar les cartes sobre la taula del què podíem esperar si ens quedàvem
i,... sembla ser, que arrel d´aquesta conversa, no de la manera que volíem,
però ens han deixat fer un acompanyament més progressiu amb el Nil (sense
pressions ni comentaris fóra de lloc), que l´ha ajudat a agafar confiança amb
l´espai i, sobretot, a tenir clars els referents a dins l´escola i, a nosaltres,
a confiar una mica més amb el projecte i amb les persones que hi treballen:
direcció, professors, famílies.... Sobretot, amb les persones que durant unes
hores seran el referent del nostre fill!!
Aquesta darrera setmana el Nil ha
començat a gaudir de les estonetes a dins l´escola, a explicar coses de la
professora i els nens i nenes de la classe amb alegria... Tot i que també és
cert que, de vegades, m´explica cosetes que no pot fer per a o per b, perquè
són les normes i s´han de respectar i, a mi em trenquen l´ànima... pensar que
en alguns moments, ha de deixar els seus desitjos i les seves necessitats
curioses d´infant (que sobretot, no fan mal a ningú i crec, no haurien d´estar
¨penats¨), perquè és el que hi ha i ja està!!
Però, vaja, malgrat tot aixó, em
quedo, amb que són només unes horetes al matí i, el Nil ara sí, que sembla ser,
està alegre a l´escola!!!
Perquè en la societat el fet de tocar-se és algo que de vegades ens costa una mica? Què necessiten els nostres nadons? Com podem fer per enfortir els vincles afectius?.jpg)
I, així, sempre he anat fent.... he fet de voluntària i treballat, amb nens, famílies i també amb persones grans.... però, vaja, no va ser fins quedar-me embarassada que em vaig permetre conéixer a algunes persones, professionals i llegir algunes lectures que em van obrir un altre món... sent i ensenyant-me a ser MÉS RESPECTUOSA... si sí, més respectuosa, sobretot, a l´hora d´acompanyar a les persones!!