dimecres, 22 d’abril de 2015

La importància del tacte

Entre la sisena i novena setmana de gestació els éssers humans desenvolupem el sentit del tacte. Ja aquesta dada ens hauria de fer pensar i reflexionar perquè és tan important el contacte entre les persones (de la mateixa manera que ho és en els animals) i, sobretot, perquè hem de tocar i tenir ben aprop als nostres nadons desde el moment que neixen.

Perquè en la societat el fet de tocar-se és algo que de vegades ens costa una mica? Què necessiten els nostres nadons? Com podem fer per enfortir els vincles afectius?

Sóc amant de creure en el que faig, de buscar informació i aprendre dels errors.

Abans de quedar-me embarassada anava fent mica a mica, amb respecte i amb amor, perquè els nadons, nens, adolescents, adults i les persones grans sempre han estat la meva passió... Les persones en general, sempre m´han agradat, sense diferenciar edats, sexes, religions, cultures.... (està clar però, que amb algunes persones es té menys afinitat que amb d´altres... jo tinc molt poca afinitat i, qui em coneix bé ho sap, amb aquells que no respecten als altres, NO PUC DE CAP MANERA)!!

Quan de petita (i de més joveneta) em preguntaven en què creia, sempre deia: EN LES PERSONES!! 

I, així, sempre he anat fent.... he fet de voluntària i treballat, amb nens, famílies i també amb persones grans.... però, vaja, no va ser fins quedar-me embarassada que em vaig permetre conéixer a algunes persones, professionals i llegir algunes lectures que em van obrir un altre món... sent i ensenyant-me a ser MÉS RESPECTUOSA... si sí, més respectuosa, sobretot, a l´hora d´acompanyar a les persones!!

Abans creia actuava amb respecte... però ara, em poso les mans al cap d´algunes de les coses que havia pogut fer (sense mala intenció, però que havia fet)... perquè era el que tocava, el que feia tothom al meu voltant i ens ensenya la societat!! 

Agraeixo doncs aquest regal que em va permetre conéixer aquesta altra mirada!!

dimarts, 21 d’abril de 2015

Aniversari La LLuna (5 desembre 2014)

No m´he pogut estar d´escriure unes paraules i és que aquests dos anys em fan molta molta il.lusió!!! I vaja, que és una mica el meu tarannà així mig flower, d´escrits sense fi per expresar alló que sento….

Avui fa dos anys d´aquella primera trobada, d´aquell anhel d´esperança vers un projecte que ja feia temps que rondava pel cap d´algunes mares, de dones que ens vam conéixer arrel de la nova etapa per la que passàvem a les nostres vides… etapa màgica que esdevé la maternitat… 

Potser d´aquelles primeres propostes i moviments cap al projecte…. Potser fa una mica menys de tres anys ja??

Pels astres mal alineats, potser, no acabàvem de trobar el què, com, qui, on…. per tirar endavant el projecte…. I passats uns mesos em vaig quedar sola, anant a una reunió amb l´ajuntament i fins i tot, redactant uns estatuts i un projecte no sabent ben bé perquè…

Però ara miro enrere i de cop veig que… potser un mes abans d´aquell 5 de desembre de 2012… els astres es van alinear i d´aquesta manera va sorgir el què, com, qui, on… que tant havia desitjat!!

Van sorgir de nou les ganes i il.lusió de l´Anna (que ja feia uns mesos abans havia aparegut en tot aixó.. en alguns dels intents abans fallits) i de la mà de l´Anna va aparéixer com per art de màgia la Noèlia!!! I de seguida es va convertir en una peça clau per tirar endavant el projecte de La Lluna!!

Així doncs, vull agraïr a totes aquelles persones que han anat passant per La Lluna, les que esteu i les que ja no estan…. Totes vosaltres, totes, en algun moment aporteu o heu aportat algo al projecte: propostes, activitats, gestions fetes, idees genials, sabiesa, coneixement… o simplement: presència!!

Gràcies, sobretot, a aquelles que van aparéixer al principi i encara, sempre que poden donen suport i venen a passar una estona a La Lluna: gràcies Anna!! 

I aquelles d´altres que vau anar apareixent més tard i encara continueu. Gràcies Stella, Paula, Mertxe, Assumpta, Gisela, Mari, Lorena, Sonia, Maria del Mar….. 

I, per descomptat, gràcies a aquelles d´altres que acabeu d´aterrar, perquè està clar que sense vosaltres La Lluna no es nodriria i acabaria morint!!

Espero no haver-me deixat a ningú… si és així demano mil disculpes!!

I amb el cor a la mà…. Mil mil gràcies a tots els infants que han anat passant per l´Espai i omplen de joia, rialles, també plors i picabaralles ;-), innocència infinita, capacitat d´estimar i donar sense esperar res a canvi, i fer-nos créixer com a persones….. A tots ells Gràcies… perquè sense ells aixó sí que no seria possible!!!

I ja per acabar i no per aixó, menys important, al contrari: gràcies Noèlia per anar sempre endavant i malgrat els obstacles i els desànims que ens hem anat trobant pel camí, sempre tenir aquesta actitut respectuosa, de calma, d´amor pel projecte i aquesta actitut de currante sense fi… Per tenir mil i una propostes, per acceptar totes les bogeries que em passen pel cap (com les jornades del març), tot i que és ben cert que ara ja no sé qui és més llunàtica de les dues J…. Que ens fiquem en cada embòlic J J!! Gràcies bonica, perquè amb tu sempre és molt fàcil fer la feina!! Gràcies a més, per animar quan l´ànim va cap a baix ;-)!!

I ja per acabar mil gràcies al Miquel i al Nil i, al Ruben i al Dani… per la paciència infinita… que tenen amb la Noelia i amb mi.. i el seu recolzament amb tot el que decidim… no us negarem que de vegades amb alguna queixa, però…!!!

Moltes gràcies de cor a totes les llunetes que feu créixer La Lluna!!! 





Avui ja fa 1 any!! (14 novembre 2014)

14 novembre 2014..... AVUI FA UN ANY DE...

Sense més propòsits que anar fent, deixant-me portar per les situacions... 

AVUI JA FA UN ANY!!!

Fa un any que vaig fer el meu primer Taller de Portanadons a l´Espai Familiar La Lluna, un taller :-), amb preparació prèvia, data i difusió :-)!!!

Abans havia anat fent alguna coseta però potser no va ser fins aquell dia, ara fa un any que va començar a arrencar El Meu Baldufeta. gestar, néixer i créixer com a projecte ferm. Amb ganes d´anar més enllà, en convertir una vocació en qui sap si una professió a la que dedicar-me.

I, des d´aquell dia, molt mica a mica, passet a passet, anar trobant dreceres correctes i camins que m´han fet tornar enrere perquè potser no eren els idonis, Amb molta il.lusió sempre, però anant endavant i enrere, aturant-me i valorant sobretot, el què, a qui, com, on, perquè, quan,.... tantes i tantes preguntes que de vegades fins i tot em fan fer STOPS de I ARA QUÈ?? 

Després d´aquell taller de portanadons, han vingut d´altres: de porteig, massatge, contes..-. fins i tot alguna xerrada. I només puc dir que: m´encanta!!!

He d´agraïr infinitament la paciència del meu fill i el meu marit que m´acompanyen allà on poden i esperen esperen, amb recolzament amorós i pacient, perque saben les hores dedicades, la il.lusió en cada pas que faig, els dubtes de vegades, les incerteses.... i com visc tot aquest projecte tan i tan personal!!

Agraeixo de cor també a totes les persones que al llarg d´aquest temps, m´han anat donant suport, d´una manera o d´un altre, de vegades, només amb una paraula, una mirada, amb una oportunitat. Gràcies!!!

Potser en aquest any no he fet grans coses, potser no se´m coneix massa... però estic feliç!!

Contenta i tranquil.la perquè crec en el que faig, faig el que em surt de dins, el que sento....

I aixó és tot un repte: professional però també personal!!!




Escola?? (11 octubre 2014)

Aquestes darreres setmanes he sentit com el meu cor em deia que no constantment, que tirés marxa enrere, que estava fent algo que no sentia, que no compartia...

La decisó de si el Nil havia d´anar o no a l´escola va ser difícil desde el primer moment que va sorgir la pregunta: escola sí, escola no als 3 anys??

A casa, però i, com que la criança i educació és cosa de dos, vam parlar i parlar del tema... però no arribàvem a cap acord (tot i que el meu marit normalment acompanya amb respecte i amb convenciment també, la meva manera de fer)... amb el tema de l´escola als 3 anys va ser més forta la pressió social que podia suposar-li m´imagino que realment la seva voluntat...

Amb aixó vaig sentir que la meva lluita estava perduda abans de començar... i vaig tancar els ulls i, vaig cedir a la voluntat del meu marit: volia escola, doncs escola!! Clar, perquè l´opció de fer i no fer no hi és :-(!!

Aixó si, tots dos estàvem d´acord en buscar una escola que fos respectuosa, i el més lliure possible... perquè el Nil no es veiés massa obligat en horari escolar a deixar les seves ales que el fan ser espontani, alegre, innocent, divertit, experimental, atrevit, vergonyós, trapellot.... Vaja, les ales que el fan ser NEN!! 

Vam mirar i remirar quines opcions teníem: escoles municipals d´educació viva, escoles lliures privades, escoletes, espais familiars.... Però, malauradament, a les que podia haver entrat econòmicament no ens ho podíem permetre i, a les municipals, impossible, per manca de plaça!!

Finalment vam optar per la millor de les opcions ¨creia¨que podíem trobar a la nostra ciutat... 

Va arribar al setembre, amb il.lusió i amb confiança cap al projecte, amb alegria, i esperança de que allò explicat a les reunions, a les jornades, fos d´esperit unànime a tota la comunitat educativa... però... a l´hora de la veritat, algunes coses bàsiques van fallar... I amb aixó, l´inici de la desconfiança i el sentir no estar fent bé....

Han sigut unes setmanes de neguit, de molt parlar (i també discutir), de moltes preguntes sense resposta, de veure un patiment innecessari, de no creure ni confiar en res... I, sobretot, de veure i sentir, com el Nil no estava visquent aquesta etapa amb l´acompanyament que hauria de tenir tot infant...

Entenc que per als pares que han hagut de deixar els seus fills desde el primer moment a l´escola, sense ni unes hores d´acompanyament dins d´un nou espai, amb persones desconegudes... El meu neguit deu semblar infundat i de ´boja´ o potser radical o extremista... Però és que realment crec, que la vida va massa depressa i, amb ella, pretenem que els nostres infants vagin al ritme d´Ara i Ja!! I, la realitat i les necessitats dels infants queden molt lluny de ser aquest Ara i Ja.. més aviat, hauria de ser: Anem de la mà, a poc a poc, mica a mica, observant ... per deixar volar amb seguretat als nostres infants!!

Malgrat tot aixó.... l´escola va molt en el camí de ser respectuosa i, gràcies aixó i a la predisposició de deixar dir i anar en conjunt amb les famílies, vam poder parlar, expressar neguits, posar les cartes sobre la taula del què podíem esperar si ens quedàvem i,... sembla ser, que arrel d´aquesta conversa, no de la manera que volíem, però ens han deixat fer un acompanyament més progressiu amb el Nil (sense pressions ni comentaris fóra de lloc), que l´ha ajudat a agafar confiança amb l´espai i, sobretot, a tenir clars els referents a dins l´escola i, a nosaltres, a confiar una mica més amb el projecte i amb les persones que hi treballen: direcció, professors, famílies.... Sobretot, amb les persones que durant unes hores seran el referent del nostre fill!!

Aquesta darrera setmana el Nil ha començat a gaudir de les estonetes a dins l´escola, a explicar coses de la professora i els nens i nenes de la classe amb alegria... Tot i que també és cert que, de vegades, m´explica cosetes que no pot fer per a o per b, perquè són les normes i s´han de respectar i, a mi em trenquen l´ànima... pensar que en alguns moments, ha de deixar els seus desitjos i les seves necessitats curioses d´infant (que sobretot, no fan mal a ningú i crec, no haurien d´estar ¨penats¨), perquè és el que hi ha i ja està!!

Però, vaja, malgrat tot aixó, em quedo, amb que són només unes horetes al matí i, el Nil ara sí, que sembla ser, està alegre a l´escola!!!




Muntanya (20 agost 2014)

Quina delícia poder jugar cada matí amb el Pedraforca a fet i amagar amb l´ajuda dels núvols !!

Només aixecar la cremallera de la nostra tenda ja el teníem allà... delectant-nos amb la seva grandesa i la seva bellesa!!! 



Hem passat uns dies envoltats de natura, entre muntanyes, gaudint de les estrelles en l´absoluta foscor de la nit i despertant-nos amb el cant del Gall o els brams dels Rucs... què qui sap si a part del Sol també ens volien donar a nosaltres el Bon Dia !!

Així ens agrada passar els nostres dies, quan estem lliures de feina i altres obligacions.... en família... gaudint del que ens ofereix la Terra sense masses modificacions i intervencions humanes....

El Nil quan li preguntàvem si volia marxar:
Nil: No vull marxar. Vull les muntanyes!!! (de vegades ens dóna unes respostes que ens deixen fregits  )!!

I, està clar, per molt que anem a les muntanyes properes sovint i no parem de voltar per aquí i per allà....no és el mateix.... sortir d´un pis...que dormir sobre la terra mateix amb només un tros de tela entre mig... 

Carai... hem tingut moments tant i tant divertits... 
Amb el Nil ens hem assegut a terra després de la pluja i hem fet farinetes, xurros i boles per fer lluita de fang...
Ens hem ficat amb els peus descalços a sobre dels bassals plens d´aigua i fang .... quina meravella!!!
A cada rierol que trobàvem ens descalçavem i ens refrescàvem ben refrescats...
Hem observat com corrien les aranyes després de convidar-les a sortir de la nostra caseta de tela...
Hem caminat descalços tot el dia sobre la catifa de pinyes que havien anat regalant els pins (bé, aixó el Nil, no entenc com aguanta  a mi em feien un mal els peus :-))...
El Nil s´ha convertit en artista amb una pinya per pinzell i aigua com a pintura sobre un tapís de pedra....

El Nil ha preguntat (com sempre, vaja :-)) infinitat de coses: noms de muntanyes, on viu aquest o altre animal, qui vivia als castells que vam visitar, ha comprovat i descobert per si sol que el fang pot ser un bon compactador i que pot deixar clavada una sabata, noms d´arbres, qui és aquest o altre insecte i què fa a la vida, .... i així anar aprenent, com sempre, amb les seves inquietuts, amb la seva incansable observació, amb el seu tarannà innocent de descoberta, .... com sempre, però enmig d´un altre context que només pot viure de tant en tant al 100% desde que surt al Sol al matí fins que s´amaga per deixar pas a la Lluna.....

Ara, seguirem gaudint com sempre, una mica més lluny de la natura , però amb la mateixa intensitat i plenitut, i amb aquest gran tresoret amb el que ens ha delectat la vida: el Nil (naturalesa pura !!!


Energia i amorositat pura (10 juliol 2014)

Al llarg d'aquests quasi tres anys desde q va néixer el Nil... m'he sentit dir i recriminar moltes coses de persones properes i de gent que ni conec, pel que fa a la manera de fer i educar al nostre fill!!

Avui mentres intentava fer-li una foto Per plasmar que avui s'ha tallat els cabells...l'observava i pensava:realment el Nil és pura energia i despren felicitat....felicitat 100% .... I sento que ens estima tant!! Ens acarona de la mateixa manera que l'acaronem a ell....amb tendresa i amb tant d'amor!!

Aleshores és quan encara em crec més que els braços, el tacte,el contacte,l'escolta activa,el joc,el respecte, la seguretat, etc etc ... Tard o d'hora ...es converteixen amb AMOR!!

Naturalitat (6 juliol 2014)

Simplement m´encanten... aquestes dones, els seus nadons !!!

Quan parlo de la importància del tacte.... em refereixo precisament aixó....

Realment necessita alguna cosa més un nadó que la proximitat de la seva mare???



Tacte (2 juliol 2014)

PERQUÈ EL TACTE ÉS EL PRIMER LLENGUATGE!!!

Tocar als nostres nadons desde el primer segon de néixer és molt important.... el tacte és quelcom necessari i, no ho hem de perdre a mida que els infants es van fent grans!!! És important, és necessari i és vital... el tacte-el contacte!!

Parem-nos a pensar.... podem viure cecs, sords, muts.... però si ningú ens toqués mai... no sobreviuríem!!


El Meu Baldufeta (28 juny 2014)

Després d´uns dies a la muntanya i uns dies a la platja.... gaudint de la família i la bellesa que ens ofereix la natura... ja de volta a casa... segueixo treballant..... en el meu projecte que mica a mica va obrint les seves ales:http://elmeubaldufetagestarneixericreixer.blogspot.com.es/
Si EL MEU BALDUFETA. Gestar, néixer i créixer pot mica a mica anar obrint les seves ales, és gràcies a la gent que confia en mi (assistint a alguns dels tallers que he fet de massatge, portanadons, contes....) i aquelles persones que em donen una oportunitat: mares i nadons/infants de l´Espai Familiar La Lluna per permetre´m fer de tant en tant algun taller o xerrada a l´Espai, al Desvan Del Lector per currar- s´ho tant i fer-me sentir com a casa quan he fet algun taller a la seva acollidora llibreria, a L´eco Tendeta per mostrar interés sempre pel que faig i obrir-me també les portes de la seva botiga amb aquest encant tant natural, a La Lluna en un Cabàs per donar-me una oportunitat i permetre´m fer també algun taller a la seva acollidora botiga...

I, sobretot, el suport incondicional del meu company... Perquè és cert que no som la parella més modèlica del món i tenim les nostres diferències.... Però mai podré tenir cap queixa d´aquest suport i respecte per totes les meves inquietuts i ganes de fer.... La seva paciència pel meu treball nocturn (ja veieu a quines hores escric  ).... El respectar que volgués deixar de treballar per dedicar-me 100% al Nil, tot i haver d´estrenyens una mica el cinturó.... I a afalagar tot alló que faig... desde la criança del nostre fill, fins a la cosa més efímera del que faig!!
També als meus pares Angels Tache i Joan per fer mil i un viatges per estar amb el Nil, perquè jo tranquilament pogués fer un curs i nodrir-me d´experiències o fer algun taller. I per estar SEMPRE... I per la prudència de la meva mare, tot i potser, no compartir alló que faig, de no dir res fóra de lloc.... 
I, a la meva germaneta Gloria Soriano Tache per tot i no estar a la mateixa ¨onda¨que jo i encara no sé mare,,,, fa tant bé de tieta sempre que necessito i és la meva millor amiga i confident....
I, no m´oblido, de totes les dones, dones i professionals .... i algun home... mares, pares, infants....que s´han creuat en el meu camí i m´han donat alguna oportunitat o simplement amb la seva presència m´han fet resonar amb alguna part del meu interior... que mica a mica va fent de mi... la dona i mare que sóc ara!!
I, finalment, però el més important: al NIL..... que em va ensenyar tantes coses quan va començar a fer-se el niu a dins meu i em segueix ensenyant cada dia!!!!!!!!!!!!


Créixer (10 agost 2013)

Escolto el meu cor, la meva ànima i em deixo portar.....així mica a mica vaig fent i criant el meu petit!!

És cert que rebo moltes, moltíssimes crítiques de tots aquells que m´envolten, però estic molt tranquila i a més, convençuda que allò que faig és el correcte, perquè és el que sento i el que escolto a dins meu!! I el més important, veig el meu fill tan i tan feliç!!

Es desperta pel matí....amb les cames a sobre de les meves i jo amb les meves cames a sobre les del meu company, el seu pare!! Ens mira, somriu i comença a saltar per damunt nostre i a sobre del llit....o m´agafa de la mà, baixa del llit i diu....mama mama anem!!! 
Ja ha començat un nou dia, un nou repte, una nova aventura, ... en aquest cami: SER MARE!!!

Sovint em pregunten (familiars, amics, veïns, al mercat, ... vaja, allà on anem, quan ets mare sembla ser que tothom vol saber i opinar :-))...
Encara no va a l´escola?? I el pit, però quan temps té, encara li dones?? I encara surt llet?? I dorm amb vosaltres?? I.... no veus que pesa mooolt, encara el portes a sobre??? Però no veus que s´acostumarà als braços?? Uix, però, tanta mama tanta mama, això no ha de ser bo!!! I... el menjar... dona-li dona-li tu que mira quin desastre està fent!!! Però dorm amb vosaltres? No voldrà marxar mai del llit!! Et pren el pèl!!! Si li deixes fer tot el que vol....

Amb tantes preguntes i gent escandalitzada al meu voltant per la manera de fer i educar al meu fill, potser m´hagués pogut tornar una mica boja pensant que malament ho estava fent amb el meu baldufa, la meva flor, amb aquella persona que havia portat al món i ara, juntament amb el meu company, havíem de criar!! Però ja durant l´embaràs vaig tenir la gran sort de coincidir amb unes molt bones professionals que, mica a mica, a la consulta i a les classes de prepart em van ensenyar una manera diferent del que havia sentit fins aquell moment d´afrontar un embaràs i em van parlar d´una criança respectuosa..... Així que mentres en Nil creixia a dins meu, i el meu cos anava canviant setmana rere setmana, ... jo anava escoltant i aprenent d´aquelles grans professionals i, sobretot, grans dones que acabava de conéixer!!! Vaig llegir un munt de lectures que parlaven de la criança respectuosa, de la lactància materna, de l´alimentació complementària lliure de farinetes, de porteig de nadons, .... I així, anava veient com una societat diferent a la que normalment et volen vendre, existeix i és possible i, aquesta visió diferent comença, sens dubte, en la criança dels nostres infants!!!! Per si de cas, les hormones després de l´embaràs hem feien perdre la memòria, tot allò en el que començava a creure i que no havia conegut fins aleshores, m´ho anotava a l´agenda  ... tipus alimentació, portanadons ergonòmics, etc.....
Quan el Nil ja va ser entre els meus braços i xumant al meu pit....el meu cap va aturar-se, per deixar pas a que el meu cor digués la seva!!!

Així doncs, si he pogut seguir al meu cor, en tot moment, ha sigut gràcies al Nil que m´ha ensenyat i em mostra el camí i el que necessita cada dia, al meu company (que malgrat que de vegades no entén les meves maneres de fer, sempre m´ha recolzat i acceptat el que faig... perquè com diu ell: el Nil és molt feliç!!), i tot el seguit de dones (professionals i mares) que han anat apareixent en el meu camí, durant l´embaràs i la criança, en els diferents grups de prepart, pospart, grups de lactància, espais familiars (Caseta Verda, La Lluna, Gurumaji, Tangram, ...), tallers de massatge, música, etc!!! De vegades, la gent més propera a tu, deixa de ser-ho o s´allunya una mica, depenent com fas o deixes de fer amb el teu fill, o potser, quan et trobes és quasi una trobada de jutjat, en el que tot el que fas o dius, és questionable!!! Però si tu ho tens clar.... tot i que de vegades, et poden doldre comentaris o maneres de fer, tires endavant amb el teu cor i ànima per bandera!!!!

Al vespre anem tots a dormir, al mateix llit, expliquem un conte, cantem cançons, o fem jocs de llanterna, ....quan comença a tenir son, es fica sota els llençols i diu, mama vull dormir i vull teta, i agafadets de la mà, amb les cames entrellaçades es queda adormidet i segur que si necessita algo, la seva mare i el seu pare estaran al seu costat!!!

I, així, mica a mica, passet a passet, xino xano en Nil va creixent, i em fa créixer a mi cada dia!!!